Per a tots aquells, que sense que calgui saber ni perquè avui ja no m'acompanyen, que han marxat o he allunyat, pels que es pensen que son lluny, es que encara no han entès, que siguem on siguem tots som un:
Un no veu on esta ficat fins que se'n surt!
En un instant la vida es gira, imprevisiblement ho canvia tot, t'ensenya un nou moment i ja no pots tornar al d'abans per més que ho vulguis, com una simbologia de la mort definitiva, morim constantment en sentiments, pensaments i accions que mai tornen, i així és com ha de ser sinó et pots quedar enganxat en qualsevol d'ells sense ni adonar-te que acabes de caure en un remolí que et fa rondar sempre el mateix trajecte, seria temps malgastat entre teranyines de dolor que provoquen insatisfacció i frustració i malgrat ho sembli no se'n malgasta ni un.
Un no veu on era ficat fins que mira enrere!
"Deia Carl G. Jung que la vida es camina mirant endavant però que s'entén retrospectivament" i fins que no es traspassen els moments un no sap per quina raó els ha viscut si no es para, respira, es gira, respira i aleshores segueix endavant amb la mirada alta, veient de front tot el que ha deixat pel camí i alliberat avança acompanyat de la voluntat i la força que ha nascut de deixar passar tots aquests moments sense malgastar-los, no se'n malgasta ni un, tots tenen una raó de ser, i son com son.
Un no veu on es ficarà si no mira d'on ve!
Mirar el que s'ha viscut, fer balanç del que s'ha assolit es sempre garantia de que hi ha un camí que segueix. Moments triats, altres regalats, alguns sorprenents, tots els moments ens porten a un destí pactat però desconegut, records d'aquests moments ens acompanyen sempre, recordar ens fa més forts per afrontar nous esdeveniments sempre i quan poguem avançar amb l'esperit alliberat de la culpa i l'anyorança, sense els remolins i les teranyines, amb la voluntat que tot sigui com ha de ser.
Un no veu que els castells de sorra és l'unic que hi havia fins que el vent se'ls ha endut!
Res perdura en el nostre voltant, tot porta una data de caducitat, ens hi agafem fort com si coneguessim l'eternitat i ho volem arrossegar allà on anem. Castells derruits de pedra, abandonats al llarg dels camins, sense qui ja se'ls mira i deixats de la mà de Déu, la gran confiança dels essers humans, construir per destruir en comptes de mirar d'allargar una mà i tocar el cor dels companys.
Un moment més em fa companyia en el silenci de la nit, el gust salat d'una llàgrima, la mirada perduda sense nord, un pensament que ja no s'enganxa, un vent fred que em córrer per dins, ara sé que no tornaràs, ho diu la teva mirada i el sentiment que m'estreny el pit.
Avui el dia s'acaba, i demà en naixerà un de nou, un bon moment a l'albada per respirar i sentir que tot el que creies era il.lusió i sentir-ho sense neguit.
Diuen que res es para, que tot està en moviment i mentre has estat aturada, el món i la vida han anat fent, ara sents la petjada que pel camí has deixat i encara que no vulguis el recorregut es encertat, les decisions semblen teves però no ho son en realitat, només serenament preval que siguin la teva responsabilitat, i a poc a poc el dia moment a moment s'anirà alçant, cap altra tasca li toca que la d'anar endavant.
Un somriure tinc als llavis, el balanç ja es quadrat, per cada dia una estona puc sentir aquesta humiltat, que em diu tu camina, ja t'ho aniràs trobant i si ens tornem a veure serà que som germans.
Que la vida us dugui sempre on hagueu d'anar, que us guii el cor i no el pensament, i entre ratlla i ratlla que tingueu coneixament que qui us estimi us acompanyarà eternament.
Ester
No hay comentarios:
Publicar un comentario