Caminar

Per a tots aquells, que sense que calgui saber ni perquè avui ja no m'acompanyen, que han marxat o he allunyat, pels que es pensen que son lluny, es que encara no han entès, que siguem on siguem tots som un:

Un no veu on esta ficat fins que se'n surt!

En un instant la vida es gira, imprevisiblement ho canvia tot, t'ensenya un nou moment i ja no pots tornar al d'abans per més que ho vulguis, com una simbologia de la mort definitiva, morim constantment en sentiments, pensaments i accions que mai tornen, i així és com ha de ser sinó et pots quedar enganxat en qualsevol d'ells sense ni adonar-te que acabes de caure en un remolí que et fa rondar sempre el mateix trajecte, seria temps malgastat entre teranyines de dolor que provoquen insatisfacció i frustració i malgrat ho sembli no se'n malgasta ni un.

Un no veu on era ficat fins que mira enrere!

"Deia Carl G. Jung que la vida es camina mirant endavant però que s'entén retrospectivament" i fins que no es traspassen els moments un no sap per quina raó els ha viscut si no es para, respira, es gira, respira i aleshores segueix endavant amb la mirada alta, veient de front tot el que ha deixat pel camí i alliberat avança acompanyat de la voluntat i la força que ha nascut de deixar passar tots aquests moments sense malgastar-los, no se'n malgasta ni un, tots tenen una raó de ser, i son com son.

Un no veu on es ficarà si no mira d'on ve!

Mirar el que s'ha viscut, fer balanç del que s'ha assolit es sempre garantia de que hi ha un camí que segueix. Moments triats, altres regalats, alguns sorprenents, tots els moments ens porten a un destí pactat però desconegut, records d'aquests moments ens acompanyen sempre, recordar ens fa més forts per afrontar nous esdeveniments sempre i quan poguem avançar amb l'esperit alliberat de la culpa i l'anyorança, sense els remolins i les teranyines, amb la voluntat que tot sigui com ha de ser.

Un no veu que els castells de sorra és l'unic que hi havia fins que el vent se'ls ha endut!

Res perdura en el nostre voltant, tot porta una data de caducitat, ens hi agafem fort com si coneguessim l'eternitat i ho volem arrossegar allà on anem. Castells derruits de pedra, abandonats al llarg dels camins, sense qui ja se'ls mira i deixats de la mà de Déu, la gran confiança dels essers humans, construir per destruir en comptes de mirar d'allargar una mà i tocar el cor dels companys.

Un moment més em fa companyia en el silenci de la nit, el gust salat d'una llàgrima, la mirada perduda sense nord, un pensament que ja no s'enganxa, un vent fred que em córrer per dins, ara sé que no tornaràs, ho diu la teva mirada i el sentiment que m'estreny el pit.

Avui el dia s'acaba, i demà en naixerà un de nou, un bon moment a l'albada per respirar i sentir que tot el que creies era il.lusió i sentir-ho sense neguit.

Diuen que res es para, que tot està en moviment i mentre has estat aturada, el món i la vida han anat fent, ara sents la petjada que pel camí has deixat i encara que no vulguis el recorregut es encertat, les decisions semblen teves però no ho son en realitat, només serenament preval que siguin la teva responsabilitat, i a poc a poc el dia moment a moment s'anirà alçant, cap altra tasca li toca que la d'anar endavant.

Un somriure tinc als llavis, el balanç ja es quadrat, per cada dia una estona puc sentir aquesta humiltat, que em diu tu camina, ja t'ho aniràs trobant i si ens tornem a veure serà que som germans.

Que la vida us dugui sempre on hagueu d'anar, que us guii el cor i no el pensament, i entre ratlla i ratlla que tingueu coneixament que qui us estimi us acompanyarà eternament.

Ester

Vivir en la tierra sin ti

Vine a buscarte con la seguridad de tenerte, con el anhelo de disfrutarte, con la intención de sentirte, con la esperanza de aprovechar la experiencia y con el deseo de compartirte.
Vine acompañada, segura, alegre, despierta y confiada en que era un paso evolutivo que haría a tu lado, pudiendo así compartir contigo todo lo que empezamos juntos.
Pero tú no me seguiste en las mismas condiciones, viniste sin vida, con la muerte invadiendo todas mis células y aportandome una experiencia dolorosa de soledad, tristeza, vacío, cansancio, dolor y enfermedad.
Pasaste de ser mi hermano gemelo a ser un terror nocturno.
Pasaste de ser mi hermano gemelo a ser mi sombra.
Pasaste de ser la luz que me ayudaría a vivir, a ser la oscuridad que no se comprendía.
Y todo ello, sin saberte a nivel consciente pero extrañándote a cada momento.
Vine acompañada y seguí adelante sola, culpable, traicionada y abandonada, un hecho fortuito, una gripe devastadora que acabó con tu vida y marcó la mia con un deseo oculto de encontrarte, sentirte y abrazarte.
En cada sonrisa, en cada mirada, en cada encuentro más te añoraba, cada vez más preocupada, triste y enferma, creando y viviendo fantasías y no realidades, ocupada con otros, a los que me encontraba, aprovechando su dolor para recrear un dolor fantasma que embargaba mi alegria y me llenaba de necesidades enmascaradas de amor, intentando salvar y ayudando desde siempre a todos los que creía necesitados y desesperados.
Descarnada antes de nacer pero con Cuerpo, Mente y Espíritu, perdida entre dos Almas, lo he vivido, sostenido, soportado, aguantado, sufrido y salido adelante con un pesar de muerte, enfermedad y depresión, acompañado de búsqueda inacabable y recuperación.
Casi siempre con el deseo de volver a estar contigo, de encontrarte, el deseo de morir,  me acompañaba.
Por fin pude saberte como lo que eres, mi hermano y no una emoción enquistada en forma de tristeza que crece como un tumor maligno y se esparce sin parar.
Son 49 años de vida en la tierra, desconociendo la raíz de mi dolor y replegando las alas para no volar sola.
49 años de éxitos teñidos de luto, no disfrutados ni aprovechados, 49 años de placer sostenido con culpa y sustituyéndote por personajes cargados de tóxicos y dolor, todos para acercarme cada vez más a tu muerte.
Hoy hermano tengo mucho que decirte, tengo mucho para compartirte, con la esperanza de que al reencontrarte esas tinieblas sostenidas se hagan escurridizas con el calor de este sentimiento, con la confianza de que todo ya es diferente y la seguridad que esta experiencia la he elegido y que gracias a ella puedo andar mi vida en la tierra con todas las bendiciones que he creado para mí y que tú estás creando para ambos.
El dolor sostenido durante años era sólo un aviso de tu recuerdo, un aviso que hoy mi inconsciente ya siente inútil, ahora ya eres Consciencia, te sé, te conozco, te pienso, te siento y te acompaño.
Hoy hermano, tengo 49 años de vida que en momentos sentía desperdiciada y puedo asegurarte que he deseado mucho más que vivirla, morir y acompañarte.
Hoy hermano gemelo, te siento vivo y real, eres Pep, y con ello ha venido la calma, la alegría y la abundancia.
Los ojos que me miran hoy desde el rostro de otros humanos, son espejos llenos de compasión y amor, me reflejan mi sentido de vida, y no mi soledad ni la culpa de tu muerte. Durante años intentando salvar vidas, ayudando almas, años encerrada sin el sol, donde sólo la luz de la luna se filtraba por algunas rendijas se manifiestan hoy como el esplendor del arco Iris.
Hoy naces en mí y te reconozco como parte de mi Ser, incondicionalmente inseparables, y con todo el Amor, que ambos nos merecemos.
Hoy disfruto de la libertad de tenerme, de tenerte, y prescindo de necesitar nada ni nadie que te sustituya y llene ese vacío con dolor cuando el deseo es de amor y lo declaro lleno de mí, de mi esencia, lleno de ti, de tu esencia! En Amor, por el Amor y con Amor, para siempre, tu gemela Ester 🦋

Viure a la terra sense tu

Vaig venir a buscar-te amb la seguretat de tenir-te, amb l'anhel de gaudir-te, amb la intenció de sentir-te, amb l'esperança d'aprofitar l'experiència i amb el desig de compartir-te.
Vaig venir acompanyada, segura, alegre, desperta i confiada en què era un pas evolutiu que faria al teu costat, podent així compartir amb tu tot el que vam començar junts.
Però tu no em va seguir en les mateixes condicions, vas venir sense vida, amb la mort invadint totes les meves cèl·lules i aportant-me una experiència dolorosa de solitud, tristesa, buidor, cansament, dolor i malaltia.
Vas passar de ser el meu germà bessó a ser un terror nocturn.
Vas passar de ser el meu germà bessó a ser la meva ombra.
Vas passar de ser la llum que m'ajudaria a viure, a ser la foscor que no es comprenia.
I tot això, sense saber-te a nivell conscient però anyorant-te a cada moment.
Vaig venir acompanyada i vaig seguir endavant sola, culpable, traïda i abandonada, un fet fortuït, una grip devastadora que va acabar amb la teva vida i va marcar la meva amb un desig ocult de trobar-te, sentir-te i abraçar-te.
En cada somriure, en cada mirada, en cada trobada més t'anyoraba, cada vegada més capficada, trista i malalta, creant i vivint fantasies i no realitats, ocupada amb altres, els que em trobava, aprofitant el seu dolor per recrear un dolor fantasma que m'embargada la joia i m'omplia de necessitats enmascarades d'amor, tot intentant salvar i ajudant des de sempre a tots els que creia necessitats i desesperats.
Descarnada abans de néixer però amb Cos, Ment i Esperit, perduda entre dues Ànimes, ho he viscut, sostingut, suportat, aguantat, sofert i tirat endavant amb un pesar de mort, malaltia i depressió, acompanyat de recerca inacabable i recuperació.
Gairebé sempre amb el desig de tornar a estar amb tu, de trobar-te, el desig de morir m'acompanyava.
Per fi poder saber-te com el que ets, el meu germà i no una emoció enquistada en forma de tristesa que creix com un tumor maligne i s'escampa sense parar.
Són 49 anys de vida a la terra, desconeixent l'arrel del meu dolor i replegant les ales per no volar sola.
49 anys d'èxits tenyits de dol, no gaudits ni aprofitats, 49 anys de plaer sostingut amb culpa i substituint-te per personatges carregats de tòxics i dolor, tots per apropar-me cada cop més a la teva mort.
Avui germà tinc molt a dir-te, tinc molt per compartir-te, amb l'esperança que al retrobar-te aquesta grisor sostinguda es faci fonedissa amb l'escalfor d'aquest sentiment, amb la confiança que tot ja és diferent i la seguretat que aquesta experiència l'he triada i que gràcies a ella puc caminar la meva vida a la terra amb totes les benediccions que he creat per a mi i que tu estàs creant per a tots dos.
El dolor sostingut durant anys era només un avís del teu record, un avís que avui el meu inconscient ja sent inútil, ara ja ets Consciència, et sé, et conec, et penso, et sento i t'acompanyo.
Avui germà, tinc 49 anys de vida que a moments sentia malgastada i puc assegurar-te que he desitjat molt més que viure-la, morir i acompanyar-te.
Avui germà bessó, et sento viu i real, ets el Pep, i amb això ha vingut la calma, l'alegria i l'abundància.
Els ulls que em miren avui des del rostre de d'altres humans, són miralls plens de compassió i amor, que em reflexen el meu sentit de vida, i no la meva solitud  ni la culpa de la teva mort. Durant anys intentant salvar vides, ajudant ànimes, anys tancada sense el sol, on només la claror de la lluna es filtrava per algunes escletxes es manifesten avui com l'esplendor de l'arc Iris.
Avui neixes en mi i et reconec com a part del meu Ser, incondicionalment inseparables, i amb tot l'Amor, que tots dos ens mereixem.
Avui gaudeixo de la llibertat de tenir-me, de tenir-te, i prescindeixo de necessitar res ni ningú que et substitueixi i ompli aquest buit amb dolor quan el desig es d'amor i el declaro ple de mi, de la meva essència, ple de tu, de la teva essència! En Amor, per l'Amor i amb Amor,  per sempre, la teva bessona Ester 🦋

Estar al Servei

 Es diu que la vida té diferents etapes,  jo fa anys ho vaig aprendre a través de la filosofia d'Edward Bach, el creador de la teràpia floral, els seus escrits m'ho van fer compendre així i aquí us deixo la meva percepció.
 Tres  actituds: l'egoisme, l'ambició i el servei que corresponen a les tres etapes de la nostra vida: infantesa, edat adulta i maduresa.
 Des del nostre naixement i durant tota la infantesa per subsistir hem de ser el centre de l'univers, el comportament com a nens és correcte malgrat l'egoisme que experimentem.
 Durant el nostre creixement cap a l'edat adulta necessitarem ser algú, fer alguna cosa, mostrar i demostrar que pertanyem al clan, a la societat i al món, època de ambicions perfectes que sense egoisme ens ajuden  a evolucionar i a arribar a la última etapa de la nostra vida, el servei.
 Només quan hem superat aquestes dues fases madurem, quan la nostra ambició no és egoista podem assolir el servei.
 Estar al servei és doncs un procés que es dóna amb total naturalitat quan un arriba no a una edat concreta,  sinó a la maduresa emocional i a la pròpia responsabilitat.
 Executar asertivament el servei és relativament inusual si no s'ha fet aquesta maduració doncs es confon bàsicament amb els termes generositat i ajuda, aquests dos paràmetres es donen al llarg de tota la nostra existència tant de nens com d'adults podem ser generosos i sabem ajudar als altres, però, què passa quan s'ha viscut aquests paràmetres des del desequilibri? Quan l'egoisme del nen es manifesta en l'època ambiciosa?
 És fàcil veure-ho, un es converteix en un gran manipulador de la pròpia vida i de la dels altres, sentint com una obligació o devoció ajudar-los, ser útil, això no sempre es fa des de la generositat doncs anem avalats per pròpies carències i experiències. L'ésser humà es pot creure en el dret demostrar ensenyar i modificar l'altre en comptes de donar-li l'ajuda real: el servei.
 Estar al servei no és orientar, guiar, aconsellar, solucionar, acompanyar, donar, estimar, entendre, compartir, posar-se d'exemple, condicionar, rectificar, dirigir, modificar, idolatrar, sobre o infravalorar, entre tants altres com ara, comentar, jutjar, criticar i creure tenir la raó, la llista es faria interminable però amb aquests exemples ja podem prendre consciència de la idea.
 Tot això ho hem fet i encara ho fem moltes vegades, però res té a veure amb estar al servei, tots aquests conceptes els vivim per poder aprendre i fer consciència de com hem d'arribar-hi.
 Estar al servei és SER per SER
Tombar la truita, girar els mitjons, canviar la percepció, il•luminar-se, fer consciència, deixar anar, canviar, sortir de la zona de confort, donar-li la volta, expressar, reconèixer, sentir… Conceptes i més conceptes, teràpia darrera teràpia, percepció rere percepció teva o de l'altre, més i més informació, més i més tècnica, un camí en desequilibri que pot generar més especulació.
 Estar al servei és ESTAR per ESTAR
Estic o estàs: tòxic, adormit, distret, eufòric, desequilibrat, bloquejat, deprimit... remei rere remei, solució darrera solució, consell rere consell, més acció però caminant en desequilibri i deixant-se guiar externament, més confusió.
 Estar al servei és FER sense FER
 He o has de: fer això, anar-hi, tenir, acabar, esforçar-me o esforçar-te... deixa de fer o deixar d'anar, ell o jo ho necessitem, tant si ho dirigeixo cap a mi o cap als altres, ordre rere ordre, obligació rera obligació, condició i més condició, molt més esforç i l'esforç és descoratjament.
és doncs molt més que tenir informació, i és molt més que un estat en el qual un vol ser ajudat o ajudar, molt lluny del que s'ha de fer o del que volem que facin els altres, o del que nosaltres volem fer pels demés i més lluny encara del desig de deixar de fer, ser o estar.
 Estar al servei és un estar sense estar i un fer sense fer, viure sense el desig ni la necessitat, un saber deixar estar i un saber deixar fer sense interferir.
 No és donar, és saber que un rep allò que dóna. Si hi ha intenció, esforç i espectativa doncs li serà retornat per tal que experimenti el què estigui donant, segons desde quines creences o mancances entengui aquest donar i tot experimentant que, malgrat no li sembli,  tots estem conectats amb l'Univers des del nostre sentir no des del nostre pensar, i així ens retornarà equilibri o desequilibri per ressonancia al nostre comportament emocional i aquest es manifestarà al llarg de la vida amb Pau o conflictes i malalties per poder transformar la percepció de estar al Servei.
 Estar al servei és actuar com un ser autèntic, precís i assertiu en el que es diu i es fa, sense sentir obligació i sense ser generós, simplement com un mirall que ens diu de l'altre el que jo li dic de mi a ell, mirall que m'ensenya a mi el mateix que jo li estic ensenyant.
 Què vol l'altre? que fa a l'altre?què vol dir l'altre? Que necessita l'altre?
 La responsabilitat per poder estar al Servei ha de ser: que sento? que penso? que faig jo? Què diu de mi això que fa, pensa o diu l'altre?
 Lluny de preocupacions mundanes pels altres, de criteris de com han de ser, lluny de creure com han de viure les seves vides, lluny de creure que estan equivocats o actuen erròniament, lluny de veure el món com un conflicte, estar al Servei és saber observar la perfecció i sincronia de la creació sense intent de modificar-la, sabent que el què estem veient forma part del què hem de veure sense més, sabent que si s'ha de donar Servei a qualsevol causa serem cridats des d'el Jo Superior, per tant ens hem de mantenir atents a les nostres responsabilitats i conductes envers nosaltres i els altres, deixant anar només l'afany de creure'ns millors perquè ho veiem diferent.
 Un és madur i està al Servei un cop net de memòries, creences i prejudicis inconscients els quals ens han estat ensenyats per ser decidits no imposats, son les eines que ens han permès i ajudat a saber sobre nosaltres mateixos i aquests un cop apresos s'han de trencar, ens hem de reinventar i reprogramar per ser d'utilitat deixant de veure malformació i poder mirar amb Amor.
 La millor manera de saber si s'està al Servei o encara som egoistes-ambiciosos, és observar si estem calculant els resultats i tenim expectatives sobre qui som, on estem i que fem.
 Per poder estar al Servei un s'ha de conèixer i transformar les memòries del passat sense condicionaments de ningú i fent un propi treball de consciència.
 Estar al servei és doncs simplement saber que si la vida et demanda seràs Útil, donant o rebent i estan disposat a rebre tot allò que et pertoqui sense queixa ni justificació.